vendredi 29 décembre 2017

Institut Tècnic Eulàlia - 90º aniversario


Con motivo del 90 aniversario de la creación del Instituto Técnico Eulalia, un grupo de antiguos profesores, trabajadores y alumnos, con la colaboración muy generosa de la Fundación Collserola, hemos querido hacer una celebración para mantener viva la memoria de una institución que, por razones en cada caso bastante diversas, ha sido un hito importante en nuestro desarrollo personal y en nuestra vida. Entre las iniciativas emprendidas, este libro recoge documentos diversos (escritos y fotográficos) que hacen referencia a estos noventa años del Técnico Eulalia.
No os podéis imaginar cómo me emocioné al pisar de nuevo las aulas del Técnico como improvisado y fugaz profesor. Muchos recuerdos y una nueva generación de alumnos bien predispuestos a escucharme, también.
Entre los recuerdos, además de los profesores, de las amistades y la hermandad entre los que tuvimos la suerte de estudiar (y mucho más) en nuestra escuela. Lo que también fue una suerte para mí fue compartir la infancia y adolescencia con dos hermanos gemelos David y Francesc Parcerisas… Y ahora entenderéis porque he pedido publicar esta breve introducción: no quiero dejar de subrayar que si la publicación de este libro ha sido posible, es gracias a un desmedido afecto y cierta añoranza de nuestra escuela de un grupo de entusiastas ex alumnos, pero especialmente (y subrayo especialmente) por la voluntad y diligencia de Francesc, que ha recopilado textos, documentos y fotos, dirigiendo con coraje la compleja logística de la edición. Y así lo hago constar (¿se nota que estudié Derecho?) Para que lo sepáis y todos se lo agradezcamos como se merece.

Un ex alumno


W

jeudi 4 août 2016

90 aniversari de l'Institut Tècnic Eulàlia. Trobada d'exalumnes




L'Institut Tècnic Eulàlia compleix 90 anys d'activitat. És per aquest motiu que convidem tots els exalumnes, exmestres i extreballadors a una trobada per compartir records i experiències.

Si us ve de gust participar-hi, ens trobarem el proper dissabte 1 d'octubre de 2016 a les 17.30 h a les instal·lacions de la nostra antiga escola, al c. Pere II de Montcada, 8.





L'organització de l'acte és la següent:
- 17.30 h Benvinguda i obsequi commemoratiu
- 17.45 h Visita a les instal·lacions i a l'exposició
- 19 h Parlaments
- Piscolabis
Inscriviu-vos-hi omplint aquest formulari [https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSfzCBCXktxSEnaFJ6wOMTeX8df_b9oLXd9F_gdNKHciDZPtzA/viewform?c=0&w=1
]. El cost de la trobada és de 15€. Us agrairem que feu l'ingrés al següent número de compte (indiqueu si us plau 90Tècnic i el vostre nom i cognom):
Núm. de compte: ES15 2100 0759 9102 0011 5652.

En cas de dubte contacteu amb:
- fundacio@fundaciocollserola.cat
- 934 175 373

mardi 28 août 2012

Com es feia una revista escolar l'any 1959?

Doncs, amb molta il · lusió i un "ciclostil".

Aquest és l'únic exemplar que, segons les nostres notícies, es conserva de la revista publicada, entre altres, per uns chavals de 14/15 anys, que es deien: Lluis Pericas, David Parcerisas i Váquez, Francesc Parcerisas i Vázquez (el seu germà bessó), Lluís Maria González i Vaqué, etc. (alumnes de l'Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona).


Portada del número extraordinari de juny de 1959 (arxiu L. González Vaqué)

La primera pàgina, amb editorial (bilingüe) i tot! (idem)


Pàgina número 2 (idem)
w

Pàgina número 3 (idem)


Pàgina número 4 (el títol del primer article que l'escàner ha escapçat és: Ernest Hemingway) (idem)

 

Pàgina 5 ... malauradament l'escàner no ha copiat la part alta de la pàgina ... de tota manera només era un article (?) afusellat del Destino! D'altra banda, l'article sobre l'associació de gamberros no és (ni, probablement, era) políticament molt correcte (idem)

Pàgina 6: el mal estat de l'original ens impedeix llegir el final de l'article del Francesc (idem)
 
Pàgina número 7: un concurs "dotat" amb un substanciós premi i un article (?) escrit amb bastant ironia i intencionadament satíric sobre els Estats Units (idem)

Página 8 (idem)


Pàgina número 13 (idem)
 

 
I l'última pàgina ... (idem)
 




El "Consell" de redacció (foto arxiu L. González Vaqué)





Si teniu alguna foto o algun altre tipus de record del Tècnic Eulàlia, podeu contactar: adelasella@yahoo.es
 

lundi 27 août 2012

La inoblidable senyoreta Bonet




Un article excel · lent de l'Oriol Pi de Cabanyes...


De La Vanguardia, 15 d'agost de 2006, pàg. 25


Album de fotografies

Exercicis espirituals a Montserrat l'any 1958 (arxiu de Francesc Parcerisas i Vázquez)
 
 

La primera comunió al Monestir de Pedralbes... (arxiu fotogràfic L. González Vaqué)



El tren de Sarrià... (arxiu fotogràfic L. González Vaqué)
 
 
Idem (autor desconegut
 
 
 
Idem (autor desconegut)
 

 
 






Si teniu fotos o algun altre tipus de record gràfic del Tècnic Eulàlia [o informació addicional (com, per exemple, identificació d'algú que apareix en les fotografies)], podeu contactar: adelasella@yahoo.es



dimanche 26 août 2012

El Tècnic ja té vuitanta anys ...

.....
........................Francesc Parcerisas
 

Text llegit amb motiu de la celebració del 80è aniversari de la fundació de l’Institut Tècnic Eulàlia, a la seva seu de l’Avinguda Reina Elisenda, dissabte dia 6 de maig de 2006 (Revisat 26 agost 2012)


Bon dia, companys, companyes, condeixebles, sigueu molt benvinguts

 

El meu nom és Francesc Parcerisas i sóc un de cinc germans que vam passar per aquesta casa. La meva germana Sílvia, el meu germà bessó i jo, que érem els més grans, hi vam fer tots els nostres estudis abans d’anar a la Universitat, al llarg dels anys 50. Recordareu que en aquella època no existia l’ensenyament pre-escolar, de manera que, com molts de vosaltres, pràcticament vam tenir el nostre primer contacte amb l’escola a la classe de la senyoreta Montserrat Espelta, amb aquella tribuna que sortia una mica enfora cap al pati, i aquelles lletres retallades damunt cartronets que havíem de repassar amb els ulls tancats i repetint, com una lletania, l’encanteri del “fi, raspós, fi, raspós, fi, raspós”…. I, començant per aquella classe i sumant-hi uns quants anys més, entre aquestes parets ens vam fer adolescents –encara que aleshores estàvem convençuts que ens fèiem grans, gairebé adults.

Suposo que els organitzadors de l’acte m’han demanat de dirigir-vos unes paraules també perquè pertanyo a la variada nissaga lletrada que ha sortit d’aquesta escola. I vull aprofitar per manifestar que em complau que tres dels meus mestres literaris i molt bons amics, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas i Montserrat Abelló, siguin també avui aquí entre nosaltres. Ells formen part de l’estol d’alumnes brillants, de totes les disciplines, que han sortit d’aquesta escola. I potser també m’han demanat que us parli perquè en alguna ocasió ja he regirat el bagul de la memòria per trobar pretextos, escenaris i imatges que estan relacionats amb els anys transcorreguts aquí: amb el corredor tortuós –ara ja desaparegut-- que duia a la capella, amb la boca fantàstica, com d’ogre ferotge, de la calefacció que s’ocultava darrera aquell espai indefenit al fons de l’entrada on també hi havia la farmaciola on ens posaven mercromina o ens donaven una tonificadora dosi d’aigua del Carme, amb les emblemàtiques palmeres del pati que per sort encara resisteixen, amb el despatx imposant de la planta baixa on es rebia als pares –si ens hi cridaven és que alguna de grossa havia passat--, amb la classe de les nenes que vigilava la senyoreta Ibáñez, amb els vestuaris gèlids d’una única dutxa encimentada, amb el frontó dels grans i el torrent ple d’esbarzers que ara és l’avinguda Foix, amb l’aprenentatge d’aquella frase multiús “pilotagràcies” quan reclavàvem d’algun vianant benèvol la pilota que ens queia a les vies del tramvía de Reina Elisenda, amb el toc de la campana, amb el màstil on encara s’hissava la bandera, amb les pintures de l’Obiols a la sala d’estudi que representaven l’expansió catalana per la Mediterrània, des de Ramon Llull i els almogàvers fins al cronista Ramon Muntaner assegut al seu escriptori, com ens asseiem nosaltres aleshores als nostres pupitres… De fet, evocar les nostres memòries és recordar allò que ens ha fet, que ens ha pastat.

Segur que molts de vosaltres, en aquells anys que vau passar per l’escola vau pensar molt, com aleshores fèiem totes les criatures, en el cel i en l’infern. Reunions com la d’avui, per celebrar els vuitanta anys del Tècnic Eulàlia, em sembla que deuen ser allò que hi ha de més semblant a una visita al cel: un cel situat dalt dels núvols de cotó, amb Sant Pere i la seva barba blanca a la porta, i amb un manat de claus a la mà. Indiferents als anys, a les experiències concretes, a les trapelleries o les bones accions acumulades, som aquí, en un paradís fora del temps, professors i alumnes de moltes promocions diverses, per recordar, amb un punt tímid d’enyorança, allò que vam ser i que ja no serem mai més. Ens veiem a nosaltres mateixos de petits, i ens costa de reconèixer-nos, però sabem que devem a aquelles criatures que fórem una bona part d’allò que hem estat després, que som avui. Alguna vegada he pensat que tant de bo totes les rivalitats de la vida adulta fossin com aquella tan sana i enjogassada que aleshores fomentàvem a primera hora del matí contra els qui arribaven en l’autocar... de Badalona!! O se m’ha acudit que, seria igualment desitjable que la nostra barreja social i intel·lectual pogués ser sempre com la que es produïa entre aquestes parets, amb fills dels botiguers i dels menestrals de Sarrià, fills de la burgesia il·lustrada, alumnes de tota condició social de Badalona i..., envoltats d’una aura d’atractiva rebel·lia, els magnífics i sempre benvinguts rebotats dels jesuïtes.

El Tècnic Eulàlia, fundat el 1926, es va traslladar a aquesta masia de Can Mora, l’any 1931. A la revista D’ací d’allà[1] del setembre del 1931 ja surt un anunci que en pregona les bondats. Allà es parla de com cal renovar l’escola clàssica, disciplinària, rígida i estàtica, “tot basant l’ensenyament en l’aprofitament i adaptació de tot allò que modernament ha donat en altres països resultats favorables i eficaços.” Al darrere d’aquestes idees hi havia, naturalment, una sèrie de persones convençudes d’aquesta necessitat i dotades per a la renovació des de capacitats ben diferents. Segons l’edat i els cursos, molts recordareu el senyor Bartomeu Oliver, la família Massó-Jordana (i evocareu la senyoreta Rosita, que segur que ningú no va veure mai despentinada), el senyor Josep Capmany, el psiquiatre Emili Mira, el pare Basili de Rubí o el pare Malats, l’advocat Josep Andreu i Abelló, els senyors Salses, Lledó, Oliveras, el professor Gomà, les senyoretes Novell, Badosa, Miró, Pomar, Bonet, Crehuet.... i tants i tants professors que, al llarg de tots aquests anys, han integrat la nòmina docent que ha desfilat per les aules. Suposo que, a aquells qui no les coneguin, els farà somriure que llegeixi unes ratlles d’un expedient que cita l’historiador Francesc Vilanova,[2] referit al moment quan la Falange va voler depurar les responsabilitats polítiques de l’escola per veure si aconseguia d’incautar-la. Diu així: “En dicho colegio de un caràcter marcadamente rojo durante la dominación rojo-separatista y adscrito a la Generalidad de Catalunya, figuraba como dueño y director un tal Bartolomé Oliver Orell, que pertenecía al partido de Acción Catalana y a Palestra, organización esta última genuinamente separatista y votante siempre en las elecciones de los partidos netamente de izquierdas... Frecuentaban dicho colegio muchas personalidades rojas y en él se celebraban los éxitos rojos, por ejemplo la caída de Teruel. Las conversaciones que sostenían los comensales en las fiestas que se celebraban, eran todas marcadamente antifascistas y de gran fe en el triunfo de sus ideas... La antes citada Rosita Jordana era de ideas completamente rojas y nunca creyó sino en el triunfo de la horda roja... Entre (los profesores) los había de tendencias diversas: el Sr. Capmany, religioso pero separatista...” (p. 368-369) Etcètera, etcètera. Aquells de vosaltres que vau passar al Tècnic els anys 40 en deveu recordar l’atmosfera d’incertesa, de por i de resistència. I els que hi vam venir després els intents de tímida obertura, que tenien el seu esclat més poderós en el fet de fer festa dissabte a la tarda i en la barreja dels nois amb les noies a l’hora de la sortida de l’escola. Em sembla que mai de la nostra vida no hem tornat a ser tan raonablement envejats. La veritat és que en un món que va viure uns anys molt negres, el Tècnic hi va saber posar tons de grisos i de blancs (potser per la tossuderia d’haver estat acusats tan descaradament de “rojos”). En el cel del país, fins ben entrats els anys seixanta, aquí vivíem, petits i grans, el pas del blanc i el negre al technicolor.

Una part d’aquest color venia de la creença que l’educació i la cultura servia per fer més tolerable, justa i feliç la vida dels ciutadans. Aquesta educació eren no sols els coneixements sinó l’expressió de les inquietuds, dels dubtes, de les diferències. Alguns recordareu dues revistes efímeres de la meva època aquí La Palmera i Acròpolis,[3] o una sessió de discos de música moderna on vam escoltar les cançons de Paul Anka. Uns altres devíeu tenir la sort de participar a les primeres “colònies”, quan aquesta experiència educativa encara no era gens habitual. Si n’hi ha d’afeccionats als llibres, aquests potser sabran que el pare Malats va escriure molts poemes, alguns dedicats a la família Massó-Jordana, i els va recollir en un gruixut volum titulat Garba d’or i que cada Nadal, des del 1955 fins al 1971, el professor Bartomeu Oliver va escriure una “nadala”, algunes d’elles molt boniques, molt a l’estil de Josep Carner, que van ser publicades l’any 2001 a Mallorca[4]. Com Bartomeu Oliver deia que deia Ciceró: “la cultura digna de l’home lliure havia d’unir la gràcia subtil i un saber fet de molts coneixements, un saber que no sols s’aconsegueix als llibres, sinó en el coneixement directe de les coses i en la diligent investigació dels sentiments, de les passions, dels caràcters i de les maneres de captenir-se els homes en allò que no s’allunya dels costums dels nostres conciutadans”.[5]

Jo no diria que al Tècnic ens van mimar, però ens van tractar amb un tarannà que avui em sembla assenyat i raonable, notablement just, i van saber donar-nos els recursos sòlids, i limitats, que hi havia aleshores i van protegir –també en els anys posteriors— amb els sacs i la palla que tenien a mà, els planters tendres perquè resistissin les inclemències de l’hivern que, sobretot als anys 40 i 50 era particularment inclement i dur. El Tècnic va apostar per donar-nos les eines necessàries perquè cadascú pogués fer el seu camí amb absoluta llibertat i el fet que avui ens hàgim congregat aquí, tants i tants, és la nostra forma d’agraïment a tots aquells que hi van creure i ho van fer possible, d’una manera molt destacada tots els mestres i el personal que hi ha treballat, però també els pares i els alumnes.

En nom de tots, doncs, gràcies al Tècnic Eulàlia per convocar-nos, gràcies a l’escola Frederic Mistral per acollir-nos, i gràcies a vosaltres per acudir-hi. No us demanaré que canteu allò de “quan esclata la florida de la nostra joventut” perquè a la nostra edat potser fóra una mica exagerat, però sí que us demanaré que continueu fent bondat i que feu fila i aneu cap al menjador perquè em sembla que un cop més acaba de tocar la campana.

 

 

 






[1] “Una institució model d’ensenyament a Catalunya”, D’ací  d’allà, setembre 1931, p. 318.
.
[2] Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Repressió política i coacció econòmica, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
.
[3] Després d’haver llegit el present text, un antic alumnes de l’ITE, Joan Solà, em va dir que l’any 1946 hi havien publicat una revista, anomenada L’escola, que feien íntegrament ells. Els havien deixat una habitació al pis de la senyoreta Rosita Jordana, aleshores al capdamunt de l’edifici de l’escola, perquè hi poguessin treballar, i la imprimien amb una mena de pasta de tinta, damunt de la qual, un cop marcades les lletres, hi passaven, un per un, els fulls.
.
[4] Bartomeu Oliver Orell, Una terra retrobada, Calima, Palma de Mallorca 2001.
.
[5] Bartolomé Oliver, El legado de Cicerón, Ediciones Ariel, Caracas – Barcelona 1958, p. 161.
w
x
w



© Francesc Parcerisas i Vázquez 2006-2012