|
.....
........................Francesc Parcerisas
Text llegit amb motiu de la celebració del 80è aniversari de la fundació de l’Institut Tècnic Eulàlia, a la seva seu de l’Avinguda Reina Elisenda, dissabte dia 6 de maig de 2006 (Revisat 26 agost 2012)
|
Bon dia, companys, companyes,
condeixebles, sigueu molt benvinguts
El meu nom és Francesc Parcerisas i
sóc un de cinc germans que vam passar per aquesta casa. La meva germana Sílvia,
el meu germà bessó i jo, que érem els més grans, hi vam fer tots els nostres
estudis abans d’anar a la
Universitat, al llarg dels anys 50. Recordareu que en aquella
època no existia l’ensenyament pre-escolar, de manera que, com molts de
vosaltres, pràcticament vam tenir el nostre primer contacte amb l’escola a la
classe de la senyoreta Montserrat Espelta, amb aquella tribuna que sortia una
mica enfora cap al pati, i aquelles lletres retallades damunt cartronets que
havíem de repassar amb els ulls tancats i repetint, com una lletania,
l’encanteri del “fi, raspós, fi, raspós, fi, raspós”…. I, començant per aquella
classe i sumant-hi uns quants anys més, entre aquestes parets ens vam fer
adolescents –encara que aleshores estàvem convençuts que ens fèiem grans,
gairebé adults.
Suposo que els
organitzadors de l’acte m’han demanat de dirigir-vos unes paraules també perquè
pertanyo a la variada nissaga lletrada que ha sortit d’aquesta escola. I vull
aprofitar per manifestar que em complau que tres dels meus mestres literaris i molt
bons amics, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas i Montserrat Abelló, siguin
també avui aquí entre nosaltres. Ells formen part de l’estol d’alumnes
brillants, de totes les disciplines, que han sortit d’aquesta escola. I potser
també m’han demanat que us parli perquè en alguna ocasió ja he regirat el bagul
de la memòria per trobar pretextos, escenaris i imatges que estan relacionats
amb els anys transcorreguts aquí: amb el corredor tortuós –ara ja desaparegut--
que duia a la capella, amb la boca fantàstica, com d’ogre ferotge, de la
calefacció que s’ocultava darrera aquell espai indefenit al fons de l’entrada
on també hi havia la farmaciola on ens posaven mercromina o ens donaven una
tonificadora dosi d’aigua del Carme, amb les emblemàtiques palmeres del pati
que per sort encara resisteixen, amb el despatx imposant de la planta baixa on es
rebia als pares –si ens hi cridaven és que alguna de grossa havia passat--, amb
la classe de les nenes que vigilava la senyoreta Ibáñez, amb els vestuaris gèlids
d’una única dutxa encimentada, amb el frontó dels grans i el torrent ple
d’esbarzers que ara és l’avinguda Foix, amb l’aprenentatge d’aquella frase
multiús “pilotagràcies” quan reclavàvem d’algun vianant benèvol la pilota que ens
queia a les vies del tramvía de Reina Elisenda, amb el toc de la campana, amb el
màstil on encara s’hissava la bandera, amb les pintures de l’Obiols a la sala
d’estudi que representaven l’expansió catalana per la Mediterrània, des de
Ramon Llull i els almogàvers fins al cronista Ramon Muntaner assegut al seu
escriptori, com ens asseiem nosaltres aleshores als nostres pupitres… De fet, evocar
les nostres memòries és recordar allò que ens ha fet, que ens ha pastat.
Segur que molts
de vosaltres, en aquells anys que vau passar per l’escola vau pensar molt, com
aleshores fèiem totes les criatures, en el cel i en l’infern. Reunions com la
d’avui, per celebrar els vuitanta anys del Tècnic Eulàlia, em sembla que deuen
ser allò que hi ha de més semblant a una visita al cel: un cel situat dalt dels
núvols de cotó, amb Sant Pere i la seva barba blanca a la porta, i amb un manat
de claus a la mà. Indiferents als anys, a les experiències concretes, a les trapelleries
o les bones accions acumulades, som aquí, en un paradís fora del temps, professors
i alumnes de moltes promocions diverses, per recordar, amb un punt tímid
d’enyorança, allò que vam ser i que ja no serem mai més. Ens veiem a nosaltres
mateixos de petits, i ens costa de reconèixer-nos, però sabem que devem a
aquelles criatures que fórem una bona part d’allò que hem estat després, que
som avui. Alguna vegada he pensat que tant de bo totes les rivalitats de la
vida adulta fossin com aquella tan sana i enjogassada que aleshores fomentàvem a
primera hora del matí contra els qui arribaven en l’autocar... de Badalona!! O se
m’ha acudit que, seria igualment desitjable que la nostra barreja social i
intel·lectual pogués ser sempre com la que es produïa entre aquestes parets,
amb fills dels botiguers i dels menestrals de Sarrià, fills de la burgesia
il·lustrada, alumnes de tota condició social de Badalona i..., envoltats d’una
aura d’atractiva rebel·lia, els magnífics i sempre benvinguts rebotats dels
jesuïtes.
El Tècnic Eulàlia,
fundat el 1926, es va traslladar a aquesta masia de Can Mora, l’any 1931. A la revista D’ací
d’allà
del setembre del 1931 ja surt un anunci que en pregona les bondats. Allà es
parla de com cal renovar l’escola clàssica, disciplinària, rígida i estàtica,
“tot basant l’ensenyament en l’aprofitament i adaptació de tot allò que
modernament ha donat en altres països resultats favorables i eficaços.” Al
darrere d’aquestes idees hi havia, naturalment, una sèrie de persones
convençudes d’aquesta necessitat i dotades per a la renovació des de capacitats
ben diferents. Segons l’edat i els cursos, molts recordareu el senyor Bartomeu
Oliver, la família Massó-Jordana (i evocareu la senyoreta Rosita, que segur que
ningú no va veure mai despentinada), el senyor Josep Capmany, el psiquiatre
Emili Mira, el pare Basili de Rubí o el pare Malats, l’advocat Josep Andreu i
Abelló, els senyors Salses, Lledó, Oliveras, el professor Gomà, les senyoretes Novell,
Badosa, Miró, Pomar, Bonet, Crehuet.... i tants i tants professors que, al
llarg de tots aquests anys, han integrat la nòmina docent que ha desfilat per
les aules. Suposo que, a aquells qui no les coneguin, els farà somriure que
llegeixi unes ratlles d’un expedient que cita l’historiador Francesc Vilanova,
referit al moment quan la
Falange va voler depurar les responsabilitats polítiques de
l’escola per veure si aconseguia d’incautar-la. Diu així: “En dicho colegio de
un caràcter marcadamente rojo durante la dominación rojo-separatista y adscrito
a la Generalidad
de Catalunya, figuraba como dueño y director un tal Bartolomé Oliver Orell, que
pertenecía al partido de Acción Catalana y a Palestra, organización esta última
genuinamente separatista y votante siempre en las elecciones de los partidos
netamente de izquierdas... Frecuentaban dicho colegio muchas personalidades
rojas y en él se celebraban los éxitos rojos, por ejemplo la caída de Teruel.
Las conversaciones que sostenían los comensales en las fiestas que se
celebraban, eran todas marcadamente antifascistas y de gran fe en el triunfo de
sus ideas... La antes citada Rosita Jordana era de ideas completamente rojas y
nunca creyó sino en el triunfo de la horda roja... Entre (los profesores) los
había de tendencias diversas: el Sr. Capmany, religioso pero separatista...”
(p. 368-369) Etcètera, etcètera. Aquells de vosaltres que vau passar al Tècnic
els anys 40 en deveu recordar l’atmosfera d’incertesa, de por i de resistència.
I els que hi vam venir després els intents de tímida obertura, que tenien el
seu esclat més poderós en el fet de fer festa dissabte a la tarda i en la
barreja dels nois amb les noies a l’hora de la sortida de l’escola. Em sembla
que mai de la nostra vida no hem tornat a ser tan raonablement envejats. La
veritat és que en un món que va viure uns anys molt negres, el Tècnic hi va
saber posar tons de grisos i de blancs (potser per la tossuderia d’haver estat
acusats tan descaradament de “rojos”). En el cel del país, fins ben entrats els
anys seixanta, aquí vivíem, petits i grans, el pas del blanc i el negre al
technicolor.
Una part d’aquest
color venia de la creença que l’educació i la cultura servia per fer més
tolerable, justa i feliç la vida dels ciutadans. Aquesta educació eren no sols
els coneixements sinó l’expressió de les inquietuds, dels dubtes, de les
diferències. Alguns recordareu dues revistes efímeres de la meva època aquí La
Palmera i Acròpolis,
o una sessió de discos de música moderna on vam escoltar les cançons de Paul
Anka. Uns altres devíeu tenir la sort de participar a les primeres “colònies”,
quan aquesta experiència educativa encara no era gens habitual. Si n’hi ha
d’afeccionats als llibres, aquests potser sabran que el pare Malats va escriure
molts poemes, alguns dedicats a la família Massó-Jordana, i els va recollir en
un gruixut volum titulat Garba d’or i
que cada Nadal, des del 1955 fins al 1971, el professor Bartomeu Oliver va
escriure una “nadala”, algunes d’elles molt boniques, molt a l’estil de Josep
Carner, que van ser publicades l’any 2001 a Mallorca.
Com Bartomeu Oliver deia que deia Ciceró: “la cultura digna de l’home lliure
havia d’unir la gràcia subtil i un saber fet de molts coneixements, un saber
que no sols s’aconsegueix als llibres, sinó en el coneixement directe de les
coses i en la diligent investigació dels sentiments, de les passions, dels
caràcters i de les maneres de captenir-se els homes en allò que no s’allunya
dels costums dels nostres conciutadans”.
Jo no diria que
al Tècnic ens van mimar, però ens van tractar amb un tarannà que avui em sembla
assenyat i raonable, notablement just, i van saber donar-nos els recursos
sòlids, i limitats, que hi havia aleshores i van protegir –també en els anys
posteriors— amb els sacs i la palla que tenien a mà, els planters tendres
perquè resistissin les inclemències de l’hivern que, sobretot als anys 40 i 50
era particularment inclement i dur. El Tècnic va apostar per donar-nos les
eines necessàries perquè cadascú pogués fer el seu camí amb absoluta llibertat
i el fet que avui ens hàgim congregat aquí, tants i tants, és la nostra forma
d’agraïment a tots aquells que hi van creure i ho van fer possible, d’una
manera molt destacada tots els mestres i el personal que hi ha treballat, però
també els pares i els alumnes.
En nom de tots,
doncs, gràcies al Tècnic Eulàlia per convocar-nos, gràcies a l’escola Frederic
Mistral per acollir-nos, i gràcies a vosaltres per acudir-hi. No us demanaré
que canteu allò de “quan esclata la florida de la nostra joventut” perquè a la
nostra edat potser fóra una mica exagerat, però sí que us demanaré que
continueu fent bondat i que feu fila i aneu cap al menjador perquè em sembla
que un cop més acaba de tocar la campana.
© Francesc Parcerisas i Vázquez 2006-2012